La meua amiga E diu que el suïcidi hauria de ser reversible, la qual cosa equival al desig irrefrenable que en moltes ocasions tenim de desaparèixer, de diluir-nos en el no res, de deixar de ser, d'existir, de decidir, d'organitzar ... però no podem pensar que siga una desaparició definitiva, encara queden moltes coses per solventar, encara la nostra presència és necessària. Jo pense en el dolor que causaria a totes aquelles persones que es diuen amigues i que passen de mi i jo d'elles. A totes aquelles persones a les quals mai telefone i mai no em telefonen. Pense en la meua família, en el desconsol, en els comentaris de com era jo de bona i de simpàtica i de jove. Prompte oblidarien tots els meus defectes, i les meues qualitats s'engrandirien imposant-se a qualsevol record negatiu. Així d'absurda és la vida. I la mort.
No puc esfumar-me definitivament, això ho tinc clar, però allò ben cert és que no vull sortir a aquesta vida nostra que cada dia presenta més perills, més entrebancs. És un viatge a la foscor. Sóc Cap de Departament d'activitats justet l'any que els professors decideixen no fer activitats. Tinc un fum d'alumnes que volen fer un espectacle i no hi ha espai on fer-lo. Afronte les retallades del Consell sense cap esperança de que la nostra lluita obtinga resultats. M'opose frontalment a una reforma laboral que ens retrotrau al passat més negre i ens projecta a un futur sense esperances, i no parle per a mi, encara que també afecta al meu treball i a la meua jubilació. Parle pels joves que m'envolten i que no saben el que els ve damunt.
No sóc propensa al descoratjament, però tal volta pel fred siberià, l'esgotament de la darrera setmana o el continu bombardeig d'aberracions , Camps i Garzón entre d'altres, em trobe en un punt neutre sense color ni vida.
