sábado, 16 de febrero de 2013

14 DE FEBRER

Hui, 16 de febrer, la meua germana i jo hem celebrat un homenatge a l'amor. En un "tete a tete" de sobretaula, sense més copa de cognac que algun traguet d'aigua bezoya, davant  dues tasses de café i quasi sense adonar-nos, hem entrat poc a poc en el ambivalent terreny de la memòria. I dic ambivalent perquè al llarg de la nostra infantesa i adolescència, hem travessat moments molt durs ( malalties, penúries econòmiques, dessituacions diverses...), esdeveniments que probablement ens han deixat traumes o han marcat el nostre caràcter, però, malgrat això, hem arribat a la conclusió que, per al que es veu per ahí, estem estupendes. I estem estupendes perquè la sensació que ha prevalgut per damunt de totes les misèries de la nostra vida passada és la d'haver crescut rodejades d'estima. Hem estimat la nostra atípica família amb una entrega absoluta, sense fisures ni susceptibilitats, amb una amor obert ple de paraules i atrontollament per contar coses, amb un sistema de valors en què la bondat, l'humor i el bon rotllo eren el camí a seguir. Sense competitivitat, sense cotxe, sense tele fins el 72, sense sofà, sense espai per a l'intimitat. I tanmateix, ara no som conscients d'haver enyorat res. Ara sabem que l'herència rebuda no té preu, que ens donaren una ració tan gran d'amor que hui, al voltant de la taula, encara ens ha sobrat per a donar i vendre.

1 comentario:

  1. No lo había leído, dear sister. Me congratulo de que nuestras sobremesas te inspiren a seguir escribiendo. MUÀ

    ResponderEliminar